Xavier Martos (Alacant, 1963). Veig la llum al mateix temps que veig la càmera fotogràfica del meu pare a la mà. Aquest és gairebé el meu primer record. Suposo que d’aquí ve la influència de la fotografia en la meva vida.

Vaig lluitar fins a aconseguir la meva primera càmera. A partir d’aquest moment vaig intentar seguir els passos del meu pare. Sortia al carrer a fotografiar pel pur plaer de fer-ho, gairebé com Garry Winogrand, per percebre com es veia el meu entorn a través de la càmera.

Durant alguns anys he col·laborat com a freelance amb algunes revistes a Alacant i València en temes de festes i folklore local.

Des de principis del nou mil·lenni, la fotografia es converteix en alguna cosa més. Com a docent de les matemàtiques promoc, juntament amb una companya, un projecte de Fotografia Matemàtica entre els nostres alumnes, així com diversos tallers amb l’ànim d’inculcar-aquesta passió.

Va ser després de la meva arribada a Madrid quan començo a ordenar idees i m’endinso més en el món de la fotografia. M’obsessiono per trobar el meu propi llenguatge, la meva pròpia visió del món. Aquesta necessitat em porta directe al Màster Internacional de Fotografia contemporània i projectes personals (realitzat en EFTI, Madrid, durant els anys 2016 i 2017) i així aconseguir que les idees que volten pel meu cap puguin arribar a convertir-se en projectes fotogràfics que, en última instància, arribin a deixar-me satisfet. Aquí és on assisteixo a diferents workshops amb Javier Vallhonrat, Jesús Micó, Daniel Canogar, David Jiménez, Simon Norfolk, Bego Antón, Maria Santoyo, Vanessa Winship, Bea Martínez, Juan Valbuena, Eugenio Ampudia, Carmen Dalmau, Francisco Carpio, i un llarg etcètera de grans professionals on vaig aprendre moltíssim.

Tot això va acabar amb una exposició col·lectiva “Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos”, comissariada per María Santoyo. També vaig ser seleccionat per a la publicació Exc!, nº 6. Pots veure més en els meus projectes.

Els meus interessos sempre han estat al voltant del que li passa a l’ésser humà en el seu dia a dia, la quotidianitat i, sobretot, l’extraordinari que té la quotidianitat. Per aquest motiu el retrat m’atrau com a forma d’aprofundir en l’ànima humana. A més, en aquests últims temps, he reflexionat molt sobre la memòria després d’haver trobat, per casualitat, l’arxiu fotogràfic del meu pare.