Quan no hi ha res, els fantasmes apareixen per omplir el buit

Siri Hustvedt

Un pare absent; un arxiu latent durant dècades que podria entrar en erupció i desvetllar moltes incògnites. Vaig trobar per casualitat els seus negatius, tancats amb clau: imatges que ens van ser vedades. La fotografia com a pont.

Em qüestiono la identitat de tots aquells que apareixen en les imatges. Una altra volta de rosca, més misteris, éssers enigmàtics.

Busseig en els negatius, em submergeixo fins el microscòpic en l’intent de descobrir alguna resposta. Tal acostament genera major desconeixement, la seva fotografia parla una llengua que no sé interpretar. No hi ha traducció, ni tan sols traductors. Si no es parla d’això, no existeix.

El torrent de magma, s’ha quedat en una simple fumera. Fum que cega els ulls, que envolta en una boira d’incertesa. La fotografia pot tendir ponts, però en aquest cas només ha aportat distorsió i confusió.

Un conte d’Allan Poe inconclús.

EFTI: http://efti.es/noticias/xavier-martos

Aquest treball va estar exposat a l’exposició col·lectiva “Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos” l’1 de desembre l’11 de gener de 2018.

Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos