Hi ha una estranya esterilitat en un cos que no es frega amb altres
Antonio Muñoz Molina
El desig sexual és, abans que res, un retorn al cos. Un afany profund de connexió, de presència corporal compartida, de lliurament físic i emocional. Aquest anhel habita en ell, com un batec que mai no s’apaga, amagat sota la superfície de la pell, esperant ser deslligat. Una evocació de la veritat primitiva del contacte, on el desig deixa de ser una idea etèria per convertir-se en una realitat palpable, física, vibrant. El cos, on les venes bateguen sota la pell, esdevé el camp de batalla on s’allibera un torrent de sensacions. En el contacte, la frontera entre el jo i l’altre desapareix; allò que abans era distància es transforma en proximitat, en unió.
No és només una pulsió biològica; és un llenguatge en què el cos parla allò que les paraules no poden dir. És un foc que s’encén amb la mirada, amb el frec, amb l’aroma de l’altre. Cada carícia és una pregunta que busca resposta, un desafiament a la fragilitat dels límits corporals. En aquest joc de tensions i lliurament, el desig no només alimenta la carn, sinó també l’esperit. Ens recorda la nostra vulnerabilitat, la nostra humanitat. La constatació que som cos, sí, però també energia, connexió, emoció: la nostra capacitat de transcendir a través de l’altre. És una trobada que no només sacia una necessitat, sinó que reafirma la bellesa i la complexitat de ser humans. En aquest bategar que inunda la pell, hi ha l’essència mateixa de viure.
Quan dos cossos es troben, s’allibera un diàleg silenciós entre ambdós, una alquímia profunda. El batec de les venes és un eco de la vida mateixa, marcant el ritme d’una dansa que va més enllà del conscient. Un riu incontenible que porta amb ell la urgència de ser sentit i correspost. La ment es rendeix, i el llenguatge es trenca; tot es redueix a la intensitat del físic, a la calor compartida, a la tensió que creix entre l’anhel i la seva satisfacció. El temps se suspèn i la urgència del present ho consumeix tot.
