A la meitat del camí de la vida
Dante
em vaig trobar al mig d’una selva fosca
després de donar la meva senda per perduda
Perdre. Perdre’s. Enfonsar-se en el negre pou dels inferns i no albirar sortida. Boquejar per respirar, almenys, una vegada mes; sempre amb la por de no poder tornar a fer-ho.
L’agonia de la hipòxia alerta tots els sentits a la recerca de solucions. Et desdoblas, alhora, en Orfeu i Eurídice. Tot et condueix a travessar els infinits cercles de l’Infern per rescatar l’estimada. Et preguntes si, en un afany de supervivència, els instints exhausts sabran guiar-te. O, per contra, necessites d’un Virgili que et orient, cercle després cercle, fins arribar a la destinació.
Serà dur el rescat? Importa poc. Tan sols et mou l’ànim de intentar-ho. Ara bé, arribat a aquest punt serà possible poder tornar?
Una vegada que aconsegueixes sortir, hauràs de resistir i no tornar-te enrere per mirar si la vida segueix darrere teu. O per contra la veuràs desaparèixer davant els teus ulls.
